Pregària... i invocació

Pregària... i invocació

Vull començar aquest cop amb unes cites evangèliques de to esperançador, pel que fa a la pregària. Llegeix-les amb atenció.


I “la mare de totes les cites” sobre la pregària, de sobres coneguda:


Sembla que està clar, i que són frases esperançadores, ¿oi? De totes maneres convé descartar una possible actitud “infantil”, i no convertir la pregària de petició, la invocació, en un llistat de peticions, com qui fa la carta als Reis, i ja està. Potser la cosa és una mica més profunda. De moment, a la cita anterior de Mateu, Lluc introdueix un altre element: Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen. (Lc 11, 13)

I afegeixo un parell de cites més:


¿Què és el que vull destacar amb això? Simplement una idea que considero important: a la pregària vaig a invocar allò que necessito (¡que no sempre és el que vull!).
No es fàcil d’acceptar, però aquí cal tornar a insistir en l’actitud de “deixar-se fer”, clau important per a la pregària.

M’agrada completar la frase de Mateu 7,7 (“demaneu i Déu us donarà …”) amb aquesta altra: Encara que a vegades el que se’ns dóna no és el que hem demanat, ni el que trobem és allò que estàvem buscant, o la porta que se’ns obre és una altra que no esperàvem.
En la pregària, em poso a disposició. I repeteixo: allò que vull no sempre es allò que necessito.


1. Sento que sóc en la presència del Pare...

2. ... i li invoco el que realment necessito. Ell ja ho sap, millor que jo.

3. No està de més que demani l’Esperit Sant… durant una bona estona… Seure’s per pregar així és tot un compromís…