Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

Viure a Fons

 

Material setmanal per a la pregària i la reflexió a partir de l’evangeli de cada diumenge.

 

Veure anteriors

LLEGEIXO LA PARAULA

Mc 9, 30-37

En aquell temps, Jesús i els deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sapigués ningú. Instruïa els seus deixebles dient-los: «El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.» Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Arribaren a Cafar-Naüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?» Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells seria el més important. Aleshores s'assegué, cridà els dotze i els digué: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.» Després féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d'aquests nois perquè porta el meu nom, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.»

Jesús surt de Galilea. I pregunta què han entès de la seva persona, què diuen sobre el Jesús és Mestre. Mentre fa camí amb els seus, els va ensenyant sobre el sentit d’aquest mateix camí: “instruïa” sobre el que passarà, que el poder se’l voldrà treure de sobre i que la mort no tindrà l’última paraula.

També és Mestre quan, un cop “a casa”,  provoca una revisió de la jornada. L’evangelista ho remarca dient que “s’assegué”. Amb això, Marc ens està indicant que Jesús és a punt de donar un ensenyament especialment important. I, certament, dóna la volta a la idea corrent sobre qui és “el més important”: entre els seguidors de Jesús “el primer” és el qui es fa “el darrer de tots i el servidor de tots”. I posa un exemple: “un infant”. Els infants no eren valorats en la societat de la Palestina d’aquell moment. Jesús s’identifica amb ells, que aquí representen els més pobres, els més petits i febles: qui n’acull un “m’acull a mi”, diu.

Però encara diu més: qui acull un infant acull Déu mateix. I dient això Jesús parla de Déu com el qui envia i d’ell mateix com l’Enviat. En temps de Jesús era habitual la idea que l’enviat és igual al qui l’envia; aquí no es tracta només de valorar l’hospitalitat sinó de la possibilitat de reconèixer Déu que ens visita. Tot aquest ensenyament de Jesús té una sèrie de conseqüències, de compromisos, per a qui en vol fer cas, per a qui vol seguir-lo amb llibertat:

-fer-se “darrer de tots”, “servidor de tots”, és a dir, renunciar a tot poder;

-fer que les relacions comunitàries es basin en l’actitud de servei mutu desinteressat i generós;

-acollir els darrers: infants, pobres, malalts...

-reconèixer en l’apòstol, el mateix Jesús que l’ha enviat, el mateix Déu que ha enviat el seu Fill.


-       Estic en línia amb el que Jesús demana a qui vol seguir-lo? ¿Quines actituds he d’anar millorant?

-       Sóc conscient que acullo Jesús, i Déu mateix,  quan sóc acollidor/a, quan estic al servei dels senzills?

Pare,

que el contacte amb les persones senzilles

ens ajudi a posar-nos en el nostre lloc: al costat d’elles i al seu servei.

Que tinguem sempre present en la nostra vida la idea de servei.

Que siguem persones acollidores,

obertes a les necessitats de qui tenim al costat,

sobretot dels més petits i dels més febles.

I que no oblidem que quan acollim algú d’aquests, t’acollim a Tu.

T’ho demanem per Jesucrist, Fill teu i Senyor nostre.

Amén.

Els infants

Cada infant és l'expressió d'un misteri insondable: ¿com en tan poc espai hi cap tant?

El que més li dol a un infant no és l’insult o el cop que rep, sinó l'impuls que el genera.

Ni tan sols en la totalitat dels oceans cabria sencera la llàgrima que vessa el cor d'un infant maltractat. Però el plor que es desprèn i cau dels núvols del pur caprici no és sinó aigua enverinada per a les roselles de la vall.

Quan un infant pregunta no vol que se’l respongui, sinó que se l’escolti.

L’infant és un esperit rodó… per això roda amb facilitat per la vida sense fer esvorancs en la calçada.

Cada infant és Patrimoni Comú de Tota la Humanitat.

En cada branca és l'arbre sencer el que creix, en cada onada és tot el mar el que es desplaça i en cada estel és la totalitat del cosmos la que s'encén. I en cada infant s'encén, se desplaça i creix la genealogia completa de la gran família humana.

A un infant li falten expectatives, no té projectes de futur i està exempt de responsabilitats; no té grans possessions ni es troba agitat per ànsies de poder ni pretensions de grandesa. ¿De què està ple si es troba buit de tot això? ¿On es troba la font d’on brollen el seu etern somriure i la seva mirada neta?

L’infant, com l'arbre, creix gràcies a allò que no es veu.

L’infant, per somiar, “obre els ulls”.

(José María Toro, “La sabiduría de vivir”)

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article