Pregària: dificultats i obstacles.

En la teva experiència personal de pregària segurament trobaràs algunes objeccions, de les quals has de ser conscient i no te n’has d’estranyar. Te’n presento algunes.

1. Fatiga

La pregària és fatiga. La tradició cristiana sempre ha estat conscient que la pregària és una obra difícil i fatigosa. El cos s’imposa, la fatiga física és una constant de la pregària en tot temps. I en els nostres dies, enmig de certs ritmes de vida, és fatigós restar en silenci, en solitud, i acceptar la inactivitat del temps dedicat a la pregària.
Aquest esforç l’ha d’afrontar cadascú a soles davant del Senyor. Un estímul per no desertar de la pregària a causa de la fatiga pot ser l’exemple dels qui ens han precedit en la fe, o dels qui ens envolten, que ens poden garantir una pregària incessant, capaç de suplir els nostres moments de dificultat o de buit espiritual.

2. No tinc temps

Aquesta presumpta manca de temps és la dificultat més freqüent amb què ens trobem. A vegades és cert, a vegades pot ser una mala excusa. Cal ser sincers i discernir quant de temps dediquem a altres activitats no productives (davant de la televisió, de l’ordinador...) Per altra banda, sabem buscar temps per fer allò que ens interessa de veritat. En tot cas, la disciplina del temps no és secundària en la pregària, sinó central. Tu sabràs...

3. Les distraccions

Són habituals, i ho sabem; i tampoc no han de ser una excusa. Al llarg d’aquesta Escola de Pregària s’ha fet referència a aquest aspecte. Les distraccions vindran (en forma de preocupacions, d’imatges, de persones...) Cal evitar lluitar-hi de manera obsessiva; es poden deixar passar, no fer-ne cas, o transformar-les en ocasió de pregària (“descarregar-les en Déu”). Tampoc no cal obsessionar-se en “fer un buit mental”; la pregària cristiana tracta d’omplir el nostre ésser amb la presència de Déu, fer habitar en nosaltres la seva Presència, fins que les altres presències no arribin a dominar-nos. Però ens enganyem si pretenem vèncer les distraccions d’una vegada per totes: l’important és no desanimar-se i no abandonar la pregària per aquest motiu.

4.  Sóc inconstant

Tampoc no ens ha de sorprendre aquesta objecció. Tots tenim períodes d’aridesa en els quals ens resulta difícil pregar i arribem a pensar que és una tasca impossible. La nostra inconstància es manifesta amb més força quan comprenem que la pregària ens suposa fer passos de conversió dels nostres desigs a la voluntat de Déu. I precisament en aquests moments de prova és quan més es necessita la perseverança, pregar sense cansar-se, esperar “els temps de Déu”... encara que no aconseguim pregar...

5. Treballar i comprometre’s ja és pregar

“El treball és pregària”, ja coneixem aquest eslògan. Però també sabem que la pregària no ens ha d’aïllar del compromís, i que, si aquest no neix del contacte amb el Senyor, pot esdevenir en activisme, i a la llarga produir un efecte de cansament sense sentit. No sé si és del tot exacte que “treballar és pregar”; en tot cas sí que “pregar és treballar”, entès com que la pregària incansable pot omplir de sentit cada acció que realitzem en companyia i en favor dels altres. Així es compleix el que diu Sant Pau als de Tessalònica: “contínuament recordem la vostra fe activa, el vostre amor incansable” (1Te 1,3).