Els menjapedres

La Farigola és un poble petit. Va nèixer i crèixer a la falda de la gran muntanya, prop del rierol. Des del campanar de l’església es pot veure la plaça, unes quantes cases i aquella botiga on venen de tot.
En Pere va nèixer a La Farigola. De jovenet va tenir la temptació de deixar el poble per anar a ciutat, però es va enamorar de l’Anna i es va quedar. Es van casar i ara ja tenen dos vailets.
Viuen en una casa no molt gran, amb un corral al costat. Al corral, les gallines propor-cionen ous rossos i unes quantes cabres donen la llet que l’Anna transforma en format-ges. Fora del poble, just al peu de la muntanya, hi tenen un tros on en Pere cultiva verdu-res, patates...
Els dimecres, de bon matí, en Pere l’Anna van al mercat de la ciutat veïna a vendre els ous, els formatges i les verdures.

La nostra història va començar al tros.
Una nit, enmig d’una gran tormenta, es va produir una esllavissada a la muntanya. Una gran roca va rodolar pendent avall i va anar a caure just al bell mig del tros.
L’endemà en Pere va provar de moure-la però no ho va aconseguir.
Es va quedar molt capficat. Què podia fer?
Al vespre, mentre sopaven, l’Anna va tenir una idea.
- Per què no vas a parlar-ne amb la Mercè de ca’n Suquet? És una àvia molt gran i molt eixerida. Sap moltes coses, moltes més que nosaltres.
- Tens raó. Demà ho faré.
En Pere va anar a ca’n Suquet
- Bon dia padrina! Tinc un problema molt gros.
L’àvia Mercè el va escoltar i desprès va dir
- No sé... no sé... Potser podriem demanar ajuda als Menjapedres.
- Als Menjapedres?
- Sí, sí, però... si només hi ha una roca... no sé... no sé.
- És molt grossa!
- D’acord, els avisarè. De tota manera... els Menjapedres són dotze i si no hi ha, com a mínim, una pedra per cadascun no voldran venir. No podries partir la roca amb un pic?
- Ho intentaré
En Pere va demanar ajuda al seu germà Andreu. Van picar i picar dos dies seguits, Al capvespre del segon dia van acabar la feina.
En Pere va anar a dir-ho a l’avia Mercè.
- Bona nit! Ja està! Tinc dotze pedres al tros.
- Molt bé. Què són molt groses?
En Pere va obrir els braços tant com va poder.
- Així de groses!
- Malament, mala sort. Els Menjapedres tenen unes dents molt dures peró la boca la tenen molt petita. Mai es menjaran aquestes pedres tan grosses. Les haureu de partir.
- Si no hi ha més remei... demà ho farem.
En Pere i l’Andreu estaven molt cansats i van decidir demanar ajuda als veïns.
De bon matí eren tots al tros amb els seus pics. Quan es va fer fosc, el tros estava ple de pedres petites.
En Pere va tornar a ca’n Suquet
La Mercè el va escoltar amb un somriure als llavis.
- Molt bé. Però... on han quedat les pedres?
- Estan escampades per tot el tros. Més que terra de cultiu sembla un pedregar.
- Vaja, vaja! Donçs... haureu de fer alguna cosa per ajuntar-les totes perque els Menjapedres són un xic mandrosos.
- Això serà fàcil
En Pere va parlar amb els veïns i, entre tots, van amuntegar les pedres sota els arbres del camí, vora el pou. I, pedra a pedra, van construir un gran banc.
Aquesta vegada van anar tots a visitar l’àvia Mercè. En Pere li va portar ous rossos i un formatge dels que fa l’Anna.
- Moltes gràcies, padrina! No fa falta que crideu els Menjapedres. Amb l’esforç de tots hem solucionat el problema. A més, hem fet un gran banc sota els arbres, al costat del pou. Quan faci bon temps serà un bon lloc per trobar-nos i compartir les nostres alegries i els nostres maldecaps.

Des d’aquell dia, si pujeu al campanar, a més de la plaça, les cases i la botiga on venen de tot, veureu, allà al fons, alguns veïns asseguts en un gran banc xerrant de les seves coses.