Al vent, la cara al vent,  el cor al vent, les mans al vent

Ja fa més de 30 anys que en Raimon ho cantava i és tot un clàssic.

Era un dia clar pel cel escocès (no plovia i sortia algun raig de sol fugaçment) i tot i estar en un observatori científic (on hom suposa que ha de ser seriós i comportar-se en conseqüència a aquestes suposicions), no vam poder resistir la temptació d'emparrar-nos al monument i desafiar la ventada que feia.

I es que l'energia que hom pot arribar a carregar en plantar cara al vent amb tot el cos és difícil d'explicar, és com un deixar-se emportar però sense deixar-se vèncer per la força de l'aire. Tot plegat, una sensació molt agradable.

Cristina Dalmau