El caminant

Moltes vegades tenia la sensació que el temps se li escorria entre els dits, però l'inquietava saber que encara no li deixava empremta.
Per a ell, això era com haver sentit de prop la mort, ara desitjava saber-se intensament viu; volia caminar sense presses, descalç, per algun camí d'arbres immensos, contemplatius d'aquella verda felicitat. Tenia el gust de caminar així, sense cap classe de permís, de manera que els seus peus pàl·lids i nus poguessin olorar el prat, poguessin percebre com aquest es transformava en terra, en sorra, fins a arribar al mar...
Un matí es va acomiadar de casa seva i va marxar: Anava a provar de caminar fins on acaba el riu.
En realitat, aquest seria el seu cinquè intent, però aquesta vegada l'animava no sols un objectiu en la ment: tenia ara en el cor un anhel.
Va caminar. La seva senda va començar sent hostil i es va anar fent cada vegada més estreta, més del que ell i la seva imaginació havien, hàbilment acordat. La calor era, a estones, asfixiant i només per moments molt breus bufava fins a el seu front un lleuger vent que li regalava de sobte una mica de consol.
Com ho va imaginar, va tenir diverses caigudes; no obstant, totes les vegades que va estar a punt de desistir arribava de cop a un lloc totalment diferent. Així va conèixer els llocs més llunyans i bells, carregats d'arbres i pardals, paratges humits immensament bells. Però es preguntava, cada vegada, quant faltava per a arribar al seu destí.
Un dia, fatigat i molest, amb vagues esperances, ell no va voler seguir: els seus peus encallits, ulcerats, es van negar a fer-ho. Va desitjar abandonar el camí, oblidar-se de tot i de si mateix. En aquest instant va aparèixer l'aurora. Va mirar cap a l'horitzó i va llegir: "Viure no és fàcil; No obstant , és una experiència meravellosa".
Cada nit, en l'íntima pau del seu llit, ell es deté i eleva la mirada : després s'inclina, tanca els ulls i els seus llavis esbossen un suaument i vehement "gràcies".
Ara sap que la terra que xafa, aquí és el seu destí. Mentre els seus ulls traduïen amb paciència l'horitzó, la seva intel·ligència rústica va rebre el suau i dolç fregament de la mà de Déu.